dilluns, 29 d’octubre de 2012

Eugeni d'Ors: Urbanitat

URBANITAT

Un distingidíssim periodista francès, que està fent un viatge per Anglaterra, recorda una escena ben significativa, vista per ell a pocs moments d’arribar a Londres. Vaig a resumir l’escena, per a il·lustració d’un cert ordre especial de comportament que intentaré desvetllar en l’esperit del que em llegeixi.
Detingueu-vos, barcelonins,  amics meus, detingueu-vos per un moment a imaginar. Tanqueu els ulls a n’aquest viure barrocament virolat, massa pintoresc, que us envolta. Imagineu-vos una Ciutat –he dit “una ciutat”, i no un campament de pedra–, una gran Ciutat, plena, activa, normal, històrica i constantment renovellada alhora. Imagineu-vos son lloc més i més vivent… ¿Veieu el quadro? En la gran plaça pública, els grans edificis públics –columnates i escalinates– sòlids, severs i augustos, patinats gloriosament per la capa de les edats. Entre ells, cases particulars, sòlides, també. Maques, també, opulentes en ròtuls i anuncis. Aquí, desemboca-hi, una gran artèria comercial. Allí, eixint-ne, una gran via aristocràtica. Allà baix, nota alegre, una reixa d’un gran parc. Arbres, escultures, fonts. D’aquí i dallí i pel mig, i arreu –divergents, diverses, contraposades, sempre harmòniques– les grans multituds, vivents braços cívics.
Són les onze del mati, l’hora de més trànsit. Un automòbil surt corrent de la gran via aristocràtica, i, a l’intentar donar la volta a la plaça, resta atascat a son bell mig. Hi ha una gran munió de cotxes, d’omnibús, de carros: la circulació és aturada mentre una llarga fila de vehículs espera que l’automòbil sigui apartat. –Cap cotxer s’impacienta, ni crida, ni jura.– Surt de l’automòbil un senyor tot elegant. Va asseguda, darrera, una senyora tota eleganta. Ambdós romanen quiets, cortesos, indiferents. No tenen pas l’aire de sospitar que són ells qui deturen la circulació a la gran plaça. Un mecànic que seu al costat de l’impassible conductor, salta a terra i prova de posar el vehícul en marxa, vanament. Segon assaig, sense resultat –i són més de cent cinquanta el vehículs deturats–. És temps de fer alguna cosa. El senyor conductor descendeix del seu seient i, junt amb el mecànic, empeny el cotxe. De seguia, altres homes de bona voluntat empenyen amb ells. El cotxe es mou i vet aquí que sobtadament, sense que pugui ningú deturar-lo, el motor es posa a marxar i l’auto, inconscient de son poder destructiu, el segueix com un cego. –Troba un carro i el cavall cau espantat. Després bolca el petit carretó d’un venedor ambulant. Finalment la reixa del parc detura l’auto…– La senyora que l’ocupa en cap moment ha manifestat espant. L’elegant conductor roman encara impassible. El carreter s’ocupa en aixecar son cavall. El petit marxant del carretó recull ses mercaderies escampades. Ni l’un ni l’altre dirigeix cap injúria a l’aristocràtic conductor. Sembla no tenir-hi res a veure. – Però un policeman és amb ell, veu els danys, li parla. En un minut ha pres el nom i l’adreça de l’automobilista, del carreter i del marxant. – No arriben a deu homes i dones que s’han deturat a contemplar l’escena.– El policeman se’n va. Ja està tot llest. –Tot ha passat en ordre. Tot ha passat urbanament.

La Veu de Catalunya (10-V-1906)

Comentari de Carles Cortès

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada