dissabte, 8 d’octubre de 2011

Estrofa al vent, de Gabriel Alomar, cantat per M. del Mar Bonet



Jo escric al vent aqueixa estrofa alada
per a què el vent la porti cel enllà;
jo vull seguir‑la amb ma candent mirada,
plorós de no poder‑la acompanyar.

Entre els hiverns, quan vibri la ventada,
el meu vers per l’espai ressonarà,
i sobre els homes sa brunzent tonada
durà el so d’un incògnit oceà.

I cantarà en la lira de les branques
i de la lluna en les crineres blanques
o en l’arquet de silenci de la nit.

I eternalment la maternal Natura
l’espargirà per la infinita altura
quan el meu nom, obscur, serà extingit.

(La columna de foc, 1911).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada