URBANITAT
Un
distingidíssim periodista francès, que està fent un viatge per Anglaterra,
recorda una escena ben significativa, vista per ell a pocs moments d’arribar a
Londres. Vaig a resumir l’escena, per a il·lustració d’un cert ordre especial
de comportament que intentaré desvetllar en l’esperit del que em llegeixi.
Detingueu-vos,
barcelonins, amics meus, detingueu-vos
per un moment a imaginar. Tanqueu els ulls a n’aquest viure barrocament virolat,
massa pintoresc, que us envolta. Imagineu-vos una Ciutat –he dit “una ciutat”,
i no un campament de pedra–, una gran Ciutat, plena, activa, normal,
històrica i constantment renovellada alhora. Imagineu-vos son lloc més i més
vivent… ¿Veieu el quadro? En la gran plaça pública, els grans edificis públics
–columnates i escalinates– sòlids, severs i augustos, patinats gloriosament per
la capa de les edats. Entre ells, cases particulars, sòlides, també. Maques,
també, opulentes en ròtuls i anuncis. Aquí, desemboca-hi, una gran artèria
comercial. Allí, eixint-ne, una gran via aristocràtica. Allà baix, nota alegre,
una reixa d’un gran parc. Arbres, escultures, fonts. D’aquí i dallí i pel mig,
i arreu –divergents, diverses, contraposades, sempre harmòniques– les grans
multituds, vivents braços cívics.
Són les onze del
mati, l’hora de més trànsit. Un automòbil surt corrent de la gran via
aristocràtica, i, a l’intentar donar la volta a la plaça, resta atascat a son
bell mig. Hi ha una gran munió de cotxes, d’omnibús, de carros: la circulació
és aturada mentre una llarga fila de vehículs espera que l’automòbil sigui
apartat. –Cap cotxer s’impacienta, ni crida, ni jura.– Surt de l’automòbil un
senyor tot elegant. Va asseguda, darrera, una senyora tota eleganta. Ambdós
romanen quiets, cortesos, indiferents. No tenen pas l’aire de sospitar que són
ells qui deturen la circulació a la gran plaça. Un mecànic que seu al costat de
l’impassible conductor, salta a terra i prova de posar el vehícul en marxa,
vanament. Segon assaig, sense resultat –i són més de cent cinquanta el vehículs
deturats–. És temps de fer alguna cosa. El senyor conductor descendeix del seu seient
i, junt amb el mecànic, empeny el cotxe. De seguia, altres homes de bona
voluntat empenyen amb ells. El cotxe es mou i vet aquí que sobtadament, sense
que pugui ningú deturar-lo, el motor es posa a marxar i l’auto, inconscient de
son poder destructiu, el segueix com un cego. –Troba un carro i el cavall cau
espantat. Després bolca el petit carretó d’un venedor ambulant. Finalment la
reixa del parc detura l’auto…– La senyora que l’ocupa en cap moment ha
manifestat espant. L’elegant conductor roman encara impassible. El carreter
s’ocupa en aixecar son cavall. El petit marxant del carretó recull ses
mercaderies escampades. Ni l’un ni l’altre dirigeix cap injúria a
l’aristocràtic conductor. Sembla no tenir-hi res a veure. – Però un policeman
és amb ell, veu els danys, li parla. En un minut ha pres el nom i l’adreça de
l’automobilista, del carreter i del marxant. – No arriben a deu homes i dones
que s’han deturat a contemplar l’escena.– El policeman se’n va. Ja està
tot llest. –Tot ha passat en ordre. Tot ha passat urbanament.
La Veu de Catalunya (10-V-1906)
Comentari de Carles Cortès