dimarts, 26 de febrer de 2013

"Judita", de Trabal, i un sonet de Carner

La professora Dolors Oller, en el pròleg a la reedició de Judita de 1986, ens parla de dues possibles interpretacions de la novel·la. Segons la primera, la novel·la nega la possibilitat d'èxit d'un "idil·li tancat en ell mateix, entre dues persones que han perdut la noció d'elles mateixes i de la realitat que les volta". Segons la segona interpretació, Trabal se seveix d'aquesta anècdota per dir-nos que "la realització del desig amorós, retrobament d'un altre que és un mateix, és sempre un fracàs i que tota il·lusió que hom es faci en aquest sentit, ha d'acabar en una decepció." Oller relaciona aquesta segona interpretació amb un poema de Josep Carner, publicat dins La inútil ofrena (1924), del qual Trabal cita un vers al capítol VI de Judita. Dolors Oller apunta la possibilitat que la idea inspiradora de la novel·la de Trabal es trobi precisament en aquest poema de Josep Carner, que diu així:


Nus, eren dos amants vora la mar serena.
Venia la tardor i l'ombra queia als plans.
El vent va fer un xiulet saltant per la carena
i un remolí de fulles tirà contra els amants.

Espaordits els dos van aixecar les mans;
un fuet glacial els flagel·là l'esquena;
llur boca és tota pols, llur cor es desalena
i són de coloraina vestits, com mendicants.

Lluí dins les parpelles dels dos una ira estranya.
Ja finava la llum del cim de la muntanya.
Van enlletgir-se, van envellir, matussers.

Rancuniosament bescanviaven blasmes.
I la nit sense estels engolí llurs fantasmes.
Perduts entre la fosca no es van trobar mai més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada